Volver a Artículos

 

PER A QUÈ SERVEIX LA PLÀSTICA

 

Primer vull fer una crítica a la ignorància endèmica en matèria artística dels que fan les lleis d’educació. També vull dir que els que executen aquestes males lleis son tan culpables com els que las han fet.

L’objectiu de l’ensenyament es la formació integral de l’alumne perquè es pugui realitzar lliurament al llarg de la seva vida.

Tot el que no sigui això es un crim de lesa humanitat. El legislador o el pedagog pot al·legar que “no ho entenia”.

Aleshores toca rectificar

• Si es el legislador: Fent lleis noves.

• Si es el pedagog: Canviant la forma d’ensenyar o lluitant per canviar-la.

Si no es fa així:

• El legislador es un mal legislador i es nociu socialment.

• El pedagog no es pedagog. Es un impostor que només busca lucre o, simplement, un lloc de treball.

Aquí no resten actituds tèbies amb la que un es queixa però fa com si no passes res. Això ja ho coneixem tots. El “i que puc fer-hi jo?” ja el tenim molt sentit. L’actitud te de ser ferma en cada circumstancia. Tant al carrer si es protesta com a les aules per donar el millor ensenyament.

La carrera d’ensenyant es tant o més important que la de un metge (ho poso com exemple per buscar una corporació social respectada). El metge arregla el que s’ha espatllat. L’ensenyant construeix perquè no s’espatlli. Però, dissortadament, la consideració social es molt diferent actualment. El mestre ha perdut part de la seva dignitat i consideració al llarg del temps, potser al voler acurtar distancies entre ell i l’alumnat.

“Escolti Doctor”, imprimeix respecte al tracte. Així es com se sol tractar als metges. “Escolta Joan, Maria, Laura...”, imprimeix confiança i igualtat. Així es com se sol tractar als mestres.

Encara que no sembli modern al que comento es lo real. L’alumne necessita admirar al mestre, sacralitzar-lo i respectar-lo. Sentir que hi ha una distancia entre ell i el mestre que poc a poc te d’acurtar a base de treball, comprensió i respecte.

No hi ha religiós, militar, polític, comerciant, artista, esportista, etc. que mereixi mes respecte que un mestre o un ensenyant en general.

Un mestre es el complement dels pares, que son la comunitat més important d’un estat.

Els pares, en general, sense mestres, els hi seria molt difícil donar una bona educació als seus fills.

Evidentment, els pares tenen de ser els primers mestres però, habitualment, no tenen ni la preparació ni el temps per fer-ho.

L’educador, en suma, te de buscar contínuament casar aquestes dues parts inseparables del verdader mestre sigui pare o ensenyant: amor i respecte. Dit això, entraré en matèria.

 

Coneixement de la matèria que es tracte

El primer que necessita un professional, en qualsevol ofici, es conèixer la naturalesa de la matèria que tracte.

Així també, l’ensenyant te de conèixer la matèria que tracta, que no es la seva assignatura, sinó la persona a qui impartirà aquest coneixement. Això es el més important.

Desprès venen els coneixements que tingui de la matèria a transmetre i el mètode a utilitzar per transmetre-la de forma òptima, sense perdre mai de vista els principis bàsica de l’ensenyament, “educar per la llibertar i la realització de l’alumne”.

El primer que hem de considerar es la dignitat de l’alumne.

Sense dignitat l’alumne perd interès per aprendre.

L’alumne pot perdre la dignitat per pèrdua de la seva identitat, tan la sentida com la pensada.

També pot perdre l’autoestima, tant l’autoestima pel que és, com pel que li han dit que te de ser.

Per a mi la més important es ‘la identitat sentida’, doncs es la que forma part de la naturalesa que l’alumne sent de sí mateix i que es la que li dona llibertat i el fa creador de la seva pròpia vida.

‘La identitat pensada’ es aquella que l’han convençut te d’adoptar per ser acceptat per determinat grup. Però això el pot desviar de sí mateix segons de on li vingui la influencia.

Referent a l’autoestima l’alumne te de lluitar pel que és, pel que ha descobert que és i que li dona llibertat i el fa feliç.

Si és el que és, viurà en plenitud.

Si l’autoestima la busca en el que li han dit que te de ser, possiblement mai tindrà un bon equilibri emocional encara que, de cara en fora, sigui un triomfador.

 

Les relacions estructuradores entre sensacions (Sensoanàlisis)

Canviar les sensacions desestructurades de la percepció sensològica de les coses o de l’estar sent en general, es molt important per l’equilibri y el desenvolupament de l’alumne.

‘Les relacions estructuradores entre sensacions’, son fonamentals per mantenir l’equilibri emocional en l’alumne i en les persones en general.

Aquestes ‘relacions estructuradores’ es mantenen gracies a les assignatures artístiques , fonamentalment la PLÀSTICA, doncs la Plàstica es capaç de fixar les expressions estructuradores en el temps, de manera que puguin ser contemplades i sentides durant un determinat període, fins que la reestructuració es produeixi.

L’alumne te d’anar fent reestructuracions continuades, com un reciclatge permanent, per mantenir-se sensològicament actiu i equilibrat a fi i efecte de que mantingui la seva capacitat sinestèsica i creativa en evolució.

L’artífex més important d’aquest estat permanent d’alerta, de reestructuració i de evolució de la creativitat en els diferents nivells de la seva manifestació, com ja em vist, es la PLÀSTICA. Aquesta assignatura (pretesa “Maria”) te d’anar evolucionant en el nivell de l’evolució de l’alumne per poder acompanyar-lo en el seu desenvolupament com a persona.

De tota manera, no puc deixar d’anotar que molts cops l’ensenyança que es fa de la PLÀSTICA no es la més adequada per aconseguir la finalitat anteriorment esmentada doncs, freqüentment, es confon la capacitat expressiva de l’assignatura amb la seva facilitat per la representació de la realitat no expressiva.

Tot i que aquesta manca de formació artística expressiva, normalment, es produeix en edats pre-adolescents i adolescents, considero que aquesta etapa de la vida es una de les més delicades de l’alumne i necessita una bona dosis de ‘relacions estructuradores’ perquè li ajudin a assumir els grans canvis que es produeixen dintre seu i així ajudar-los a entrar a la edat adulta amb bones eines per afrontar el nou repte de la seva vida.

La mateixa mecànica que estimula i provoca aquesta reestructuració, es la pròpia mecànica de la creativitat.

Evidentment, privar a un alumne d’aquest desenvolupament, es condemnar-lo a la mediocritat com a creador i com a persona.

Això no treu que aquesta persona pugui triomfar en la vida. De fet, un psicòpata te molts números per tirar endavant degut a la seva manca d’empatia, la qual cosa li permet trepitjar a qui sigui sense cap inhibició ni mala consciencia, per tal de aconseguir els seus propòsits. (Això perfila la personalitat de molts politics, financers, negociants, religiosos o militars de tota la historia de la humanitat)

D’altra banda, sense ser psicòpata, hom es pot conduir com a tal per la necessitat d’assolir els objectius que han determinat les consignes marcades per la seva societat. Estem en una societat plena de desequilibrats emocionals. Pot ser si tinguéssim una estadística de la gent que està deprimida o amb problemes emocionals ens quedaríem esgarrifats.

Suposo que pels lectors que no hagin assistit a cursos meus o no coneguin els meus llibres, lo de ‘les relacions estructuradores entre sensacions o Sensoanàlisis’ encara els hi deu costar una mica de pair. Els hi intentaré explicar detalladament.

 

Les sinestèsies

Per entendre com ens reestructurem sensològicament cal conèixer el mecanisme de les sinestèsies.

Les sinestèsies son mecanismes del nostre cervell que ens permeten expressar una sensació amb un sentit diferent del sentir a través del qual l’hem percebuda.

Aquesta possibilitat de percebre i expressar per vies diferents, es el que ens permet expressar també sensacions interiors amb qualsevol orgue dels sentits.

Es el que ens permet traduir les sensacions creatives elaborades en lo mes fons del nostre cervell i expressar-les amb formes concretes.

Es el que ens emmiralla amb nosaltres mateixos a través de les arts i fa que les dades del que creiem que érem canviïn soles i ens retornin la imatge o la sensació del nou que som.

Al percebre l’alumne a través de la PLÀSTICA la nova imatge del que és, però que encara no ha assumit, fa que la percepció d’aquesta sensació nova de sí, produeixi un canvi en el seu cervell i que aquest assumeixi, en tots els aspectes, la seva nova forma de ser.

Aquest emmirallant-se contínuament per renàixer de sí mateix, es el que fa madurar a l’alumne i li dona dignitat, autoestima i ganes de seguir aprenent.

Evidentment, per la pròpia mecànica d’aquest desenvolupament, la seva intel•ligència s’afina i la seva capacitat creativa, equilibri emocional i tarannà social milloren considerablement.

Amb una bona educació artística, aquest canvi es continu i harmònic.

D’ací la importància de la PLÀSTICA i les arts en general en l’ensenyament.

 

Les arts en l’ensenyament

La importància de les arts en l’ensenyament es enorme. Una matèria científica o literària, en un moment de necessitat, s’aprèn y no passa res. Però les arts no son tan sols matèries a aprendre, son desenvolupadores del cervell, de les emocions, de la capacitat sinestèsica, de la intel•ligència, de la creativitat, de la personalitat, de l’autoestima i de la dignitat de ser persona.

Es possible que molts dels lectors d’aquest article mai s’hagin preguntat ‘Què és el que fa que una obra sigui d’art i un altre no? o dit d’un altra manera ‘On es l’art en una obra d’art? La resposta a aquesta eterna qüestió, els hi donarà la clau de qualsevol aspecte que no als hi hagi quedat clar en aquest article. Veure:
(¿DÓNDE ESTÁ EL ARTE EN UNA OBRA DE ARTE? Carles Bayod Serafini, Edició digital, https://www.amazon.es/dp/B00AZ0N5CK)

D’altra banda, crec imprescindible que tots els professors de matèries artístiques siguin capaços, de forma objectiva i científica, de explicar el misteri de l’art.

Una obra d’art es un objecte que, la seva contemplació, audició, etc., produeix un importantíssim fenomen de percepció, de tal manera, que ens fa canviar la forma de treballar del nostre cervell.

Ens fa passar de la percepció lineal a la percepció holística.

Això vol dir, passar de percebre les coses una darrera l’altre, a percebre-les totes a la vegada.

Evidentment, a l’hora de fer anar el nostre cervell, el rendiment que donarà treballant d’una o l’altra manera no te res a veure.

Per tant, seria bo aplicar una pedagogia que integres lo lineal i lo holístic de forma que totes les matèries tradicionalment lineals com llengua, matemàtiques, geografia, física, etc., es convertissin en matèries holístiques. De fet ja existeix un mètode per fer-ho factible.

L’art es el mecanisme de llenguatge sensològic més important que ha desenvolupat l’esser humà en tota la seva evolució. Però també el que ha desenvolupat menys i el que més necessitarà per créixer en el futur, degut a la complexitat i riquesa de la seva expressivitat holística.

L’art es el llenguatge sinestèsic per excel•lència. L’art sempre expressa coses que son inexpressables a través de les paraules, doncs les paraules descriuen una vivència (lineal) i l’art la expressa (holística).

Quan contemplem una obra d’art, el que està passant dintre nostre es que estem percebin una informació que no sabem com explicar-la, però sentim que està dins nostre. L’artista ens la ha transmès, i ara, aquesta informació rebuda, està vivint amb nosaltres i ens està transformant sense que puguem evitar-ho, doncs no hi tenim resistències.

Amb la plàstica passa el mateix. L’alumne expressa quelcom que sent però que no sap siquiera què vol dir. Ell es el primer espectador de la seva obra. Ha creat sinestèsies per expressar coses sense nom però que bullen dintre seu sense adonar-se’n.

L’alumne las fixa en el dibuix, la pintura, l’escultura, etc. I desprès las contempla. Te necessitat de mirar-les. Aquestes sensacions que viu al percebre-les crearan sinestèsies que es transformen amb idees , sentiments, ganes de..., etc. I aquí comença a evolucionar, a descobrir sense voler, un ell nou. Y torna a renéixer!

Aquesta es la important tasca de l’assignatura de PLÀSTICA.

...i ara depèn de nosaltres...

La possible desaparició de la PLÀSTICA i la mancança de altres assignatures holístiques, penso que es una aberració pedagògica històrica que només pot respondre a la ignorància i incompetència del que així ho determina.

Penso, així mateix, que el “corpus magistri” no ha de tolerar que li impel•leixin a impartir una mala pedagogia.

L’ensenyament es la funció més sagrada d’un estat com cal. La defensa d’un ensenyament de qualitat es la tasca més noble que pot realitzar un poble. I la regeneració i valoració de la formació artística, així com la fusió del potencial holístic de l’art amb les demés assignatures per aconseguir un desenvolupament de l’alumna més integral i eficient, te de ser la fita en l’educació per el nou paradigma del segle XXI.

 

Volver a Artículos